Skip to content

Little Joe

Les sales de cinema han tornat a obrir a moltes localitats: reposicions, reestrenes, cicles i festivals omplen la cartellera després del període de confinament. I també han arribat les primeres estrenes, com és el cas de Little Joe, distribuïda per Noucinemart, la última pel·lícula de la directora austríaca Jessica Hausner, que amb cinc llargmetratges s’ha convertit en una de les veus més personals del cinema europeu. El seu primer film rodat en anglès, present a la programació del darrer D’A Film Festival, és un drama de ciència-ficció impactant. Aquesta és la crítica d’una de les millors pel·lícules del gènere en els darrers temps.

Com veiem al tràiler, la protagonista de Little Joe és Alice, mare soltera que treballa a una empresa d’investigació botànica. És la responsable del darrer disseny de la companyia: una planta modificada genèticament, la fragància de la qual proporciona felicitat. Un dia, sense haver acabat els procediments de revisió, porta un exemplar de la nova espècie al seu fill Joe. A mesura que la planta creix, Alice descobreix que potser la seva creació no sigui tant inofensiva com sembla.

Jessica Hausner, directora i guionista de la cinta, utilitza un argument que remet a La invasión de los ultracuerpos, una novel·la clàssica de la ciència-ficció, escrita per Jack Finley i adaptada per primera vegada l’any 1956, per parlar d’un futur que ja hem assolit, el de la manipulació genètica, la recerca de la felicitat de forma artificial i la realitat incerta, afectada per virus desconeguts i distanciament social. En aquest sentit, Little Joe es configura com una pel·lícula que parla clarament del nostre temps o de l’anomenada ‘nova normalitat’ en la qual ja vivim.

Alice a la feina, rodejada de plantes ‘Little Joe’ (Little Joe, Jessica Hausner, 2019).

La pel·lícula suposa un gran pas endavant a la carrera de Hausner; la seva consagració com una de les realitzadores més interessants de l’actualitat. Des de Lovely Rita (2001) fins a la present cinta, passant per Hotel (2004), Lourdes (2009) i Amour fou (2014), veiem una sèrie de senyals autorals comunes en el seu cinema, com el predomini de personatges solitaris amb dificultats per relacionar-se amb els demés o sentir-se integrats en la societat, l’ús dels espais com una translació de la psicologia dels personatges, el conflicte familiar com a detonant, especialment entre pares i fills, i el qüestionament del punt de vista, sempre a mig camí entre allò real i allò possible.

Tots aquests elements es troben a Little Joe, sublimats gràcies a una realització excel·lent, a partir d’una sèrie de plans fixes que emfatitzen l’aïllament dels personatges a l’espai i el seu estranyament, en la línia del cinema de Yorgos Lanthimos (Langosta, El sacrificio de un ciervo sagrado); una fotografia que utilitza la calidesa dels colors contrastats o la monotonia del blanc per expressar emocions o l’absència de les mateixes; dues contingudes interpretacions, les dels anglesos Emily Beecham (guanyadora del premi a la millor interpretació femenina a Cannes 2019) i Ben Whishaw; i una banda sonora inquietant, formada per una successió de peces del compositor japonès, ja mort, Teiji Ito.

Alice i el seu fill Joe: distanciament i incomunicació (Little Joe, Jessica Hausner, 2019).

Little Joe, en conclusió, com les millors obres de ciència-ficció, és més ciència que ficció; una pel·lícula que transcendeix el seu gènere per elaborar una pertinent crítica de la nostra societat: la recerca de les emocions per mitjans artificials ens aïlla i ens despulla de la nostra humanitat. A Barcelona i a Madrid pot veure’s als Cines Renoir; no se la perdin: Little Joe és una de les pel·lícules més fascinants i visionàries dels darrers anys.

Pòster de Little Joe, distribuïda per Noucinemart.

 

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *