Skip to content

Sitges 2019 (III): Synchronic i Color Out of Space

Aquest text és una continuació de la primera i la segona cròniques de Sitges 2019.

Els últims dies del Festival de Sitges, es van projectar dues pel·lícules de ciència-ficció d’interès, Synchronic i Color Out of Space. La primera, de dos directors emergents; la segona, d’un realitzador veterà apartat del món del cinema des de fa anys. Comentem en aquest article, sense spoilers, ambdues pel·lícules.

 

Synchronic

Synchronic (Justin Benson i Aaron Moorhead, 2019)

Synchronic és la nova pel·lícula de dos directors habituals del festival en els darrers anys, els multifacètics Justin Benson i Aaron Moorhead (en aquesta ocasió, el primer s’ocupa del guió, el segon de la fotografia i ambdós dirigeixen la cinta). La seva última pel·lícula, The Endless, un irregular drama fantàstic sobre sectes, va causar divisió d’opinions fa dues edicions. Ara han realitzat una obra molt més rodona amb aquesta història de dos paramèdics que descobreixen una sèrie de terribles morts, segons sembla causades per una nova droga de disseny; la seva percepció del temps i de l’existència es veuran alterades quan la misteriosa substància entri a les seves vides.

A banda de la trama fantàstica, la pel·lícula incideix especialment a la relació personal dels dos personatges principals (interpretats amb eficàcia per Anthony Mackie i Jamie Dornan), ambdós immersos en la seva pròpia cruïlla vital. En aquest sentit, Benson yiMoorhead, d’una forma més profunda que als seus anteriors treballs, utilitzen el gènere per reflexionar sobre la mortalitat, l’amistat i la família. La trama sobre viatges en el temps es superada per una història sobre dos personatges enfrontats al buit de les seves vides.

Visualment notable, Synchronic atrapa gràcies a les seves imatges poderoses i a una història directa i emocional amb la que Justin Benson i Aaron Moorhead es reivindiquen com a dos directors de ciència-ficció a seguir d’aprop.

Nota: 8

 

Color Out of Space

Color Out of Space (Richard Stanley, 2019)

Color Out of Space és un famós relat de H. P. Lovecraft, una història de terror còsmic que ha estat adaptada al cinema per Richard Stanley (Hardware, programat per a matar, 1990). Un meteorit s’estavella aprop de la casa dels Gardner, la típica família americana del cinema mainstream, alliberant així un organisme extraterrestre que amenaçarà amb acabar la tranquil·la vida rural de la família. Color Out of Space ofereix el que proposa la seva senzilla premisa: una entretinguda i previsible barreja de fantasia i terror.

Color Out of Space, molt deutora del cinema de gènere dels anys 80, especialment de les pel·lícules d’Stuart Gordon i de John Carpenter, compta amb un bon treball de fotografia d’Steve Amis, també encarregat d’aquesta tasca a la molt recomanable cinta de Netflix I Am Mother (Grant Sputore). El guió, encara que pla i previsible, sap captar amb bastant encert l’atmosfera d’horror de l’obra original i les monstruoses metamorfosi de l’ent alienígena. El repartiment és millorable, especialment el paper del pare, interpretat amb grans dosis d’histrionisme per Nicolas Cage, en la línia del seu treball a Mandy (Panos Cosmatos, 2018). Si eliminéssim el seu paper, la pel·lícula milloraria.

En definitiva, Color Out of Space és una distesa pel·lícula de terror extraterrestre, sense pretensions, que agradarà sobretot als amants d’aquest tipus de pel·lícules dels 80 o als fans de Cage.

Nota: 7

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *