Skip to content

Sitges 2019 (II): El hoyo i Human Lost

Aquest text és una continuació de la primera crònica de Sitges 2019.

Sitges segueix desplegant el millor cinema fantàstic del moment. I a Cinemaficció continuem el nostre repàs per les millors pel·lícules de ciència-ficció d’aquesta edició. A aquest article parlem, sense spoilers, de dues propostes molt recomanables: El hoyo i Human Lost.

 

El hoyo

El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019)

Sitges 2019 ha apostat fort per les darreres produccions espanyoles de gènere fantàstic. A la seva Secció Oficial, a més d’Amigo, Cuerdas, Ventajas de viajar en tren i Paradise Hills, també s’ha inclòs El hoyo, òpera prima del director Galder Gaztelu-Urrutia, una de les sorpreses de la temporada, després del seu exitós pas pel Festival de Toronto, a on es va emportar el Premi del Públic a la prestigiosa secció ‘Midnight Madness’.

El guió d’El hoyo, signat per David Desola i Pedro Rivero, recorda a Cube, la mítica pel·lícula de Vincenzo Natali que al 1998 s’endú de Sitges el Premi a la Millor pel·lícula i al Millor guió. Aquí veiem una austera estructura dividida en diversos nivells, en els quals conviuen dues personas per nivell; pel seu centre transita cada dia una plataforma amb menjar. Hi ha suficient menjar per a totes les persones que es troben allà; el problema rau en què després de passar pels nivells superiors, tot just resten aliments per aquells que es troben en els inferiors. El desenvolupament d’aquesta història manté l’atenció de l’espectador de principi a fi, gràcies a l’efectiva explicació de la mecànica i secrets de la instal·lació i a uns encertats girs de guió. Als seus 90 minuts de duració sovintegen les escenes intenses i descarnades que conclouen a un convincent final, obert a la interpretació. A més, la història de supervivència extrema s’enriqueix amb un subtext de crítica social: en efecte, El hoyo és una poderosa metàfora de l’egoisme humà i de la injustícia a la nostra societat.

A més del guió, un altre dels grans encerts és la tasca actoral. Tots els actors i actrius estan magnífics, ens mostren vívidament amb les seves interpretacions l’horror diari d’aquesta pressó. Destaca especialment Iván Massagué (que ja va estar l’any passat a Sitges amb la presentació de L’any de la plaga) amb el seu paper protagonista: un home anomenat Goreng que ha accedit voluntariament a tancar-se en aquesta edificació i que qüestionarà la seva dinàmica. També estan genials el veterà Zorion Eguileor, egoista company de Goreng (nominació a Millor actor secundari en els propers Premis Goya, si us plau) i Antonia San Juan, que torna al cinema després d’una llarga absència, i que interpreta al personatge més ambivalent del film.

El hoyo demostra que es poden fer sense grans pressupostos molt bones pel·lícules de ciència-ficció en aquest pais, accessible a tot tipus de públics i amb un necessari missatge. Tant de bo que triomfi entre l’audiència (encara que Netflix va comprar els seus drets de distribució, la cinta es podrà veure a les sales a les pròximes semanes) i obri la porta de la producció de més cinema espanyol d’aquest gènere.

Nota: 8,5

 

Human Lost

Human Lost (Fuminori Kizaki, 2019)

El Festival de Sitges ha apostat habitualment per les ficcions animades de gènero fantàstic. La programació d’aquesta edició destaca per la seva gran qualitat de pel·lícules d’animació, com la francesa J’ai Perdu Mon Corps (On està el meu cos?), guanyadora del Festival de Annecy, la letona Away, o les japoneses Her Blue Sky i Human Lost. Aquesta darrera es situa a Tokyo, a l’any 2036. Els avenços tecnològics a medicina han permès allargar l’esperança de vida però només per a la classe alta. El protagonista, Oba, torturat cada nit per uns estranys somnis, s’unirà a una banda de motards amb l’objectiu d’endinsar-se a la zona on viu l’èlit i capgirar l’injust ordre establert.

Human Lost està basada en una de les novel·les més famoses de la literatura contemporania japonesa, Indigne d’ésser humà, d’Osamu Dazai, publicada per primera vegada l’any 1948. L’adaptació, dirigida per l’animador japonès Fuminori Kizaki (Bayoneta: Bloody Fate), destaca especialment per la recreació d’un món del futur dominat per la tecnologia a on els humans són controlats per una omnipresent corporació. El guió, en el qual es donen la mà ciència-ficció i ciberpunk, és una hàbil combinació d’acció, drama nihilista i existencialisme, amb moltes reminiscències d’Akira, el cèlebre manga i film de Katsuhiro Otomo.

Malgrat l’interès de la història, el film a estones flirteja amb el tedi al plantejar, especialment a la seva primera part, molts conceptes i regles del seu univers, abans de desenvolupar-se la peripècia. No obstant, això no impideix que es mantingui l’interès en el viatge d’Oba per trobar el seu lloc en un món deshumanitzat, un personatge carismàtic, ben construït, que connecta aquesta pel·lícula amb altres obres de ciència-ficció basades en la llegenda de l’escollit: aquell que ha de carregar amb les esperances de tots.

En conclusió, Human Lost és una pel·lícula disfrutable, especialment per als amants de l’anime, que compta amb una sòlida visió distòpica. No obstant, no acaba d’aprofitar tot el seu potencial, li falta empatia amb l’espectador i és massa deutora d’altres cintes del gènere.

Nota: 7

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *