Skip to content

Sitges 2019 (I): Code 8 i Paradise Hills

Ja està en marxa una nova edició del Festival de Sitges. Sota el leitmotiv del món apocalíptic de Mad Max, la programació d’aquest any permet contrastar les angoixes de la nostra actual realitat amb la riquesa del cinema fantàstic a totes les seves vessants, inclosa la ciència-ficció. Iniciem el nostre repàs per les pel·lícules d’aquest gènere més destacats de Sitges 2019.

 

Code 8

Code 8 (Jeff Chan, 2019)

Fa tres anys, es va poder veure a diversos festivals un curtmetratge anomenat Code 8, dirigit pel jove realitzador canadenc Jeff Chan. En ell es representa un món futur a on una petita part de la població posseeix alguna habilitat sobrehumana, diferència que els condemna al rebuig social i a la permanent sospita policial. El protagonista del curtmetratge, Connor, una d’aquestes persones amb poders especials, s’amaga d’unes forces de la llei que compten amb el recolzament d’agents robot fortament militaritzats. Després de l’èxit d’aquell curt, els seus protagonistes i productors, els germans Robbie i Stephen Amell (rostres habituals de diverses sèries nord-americanes), van aconseguir el pressupost necessari per a realitzar el llargmetratge. El resultat, la pel·lícula presentada a aquesta edició del Festival de Sitges.

Code 8 és, doncs, la prolongació del curt homònim. Robbie Amell reprèn el seu personatge protagonista, un jove amb superpoder que accepta l’oferta d’un criminal que vol aprofitar les seves habilitats, encara que això signifiqui arriscar-se a cridar l’atenció de les forces de l’ordre. La peripècia, una típica narració sobre narcotraficants i policies, no presenta molt interès ni moments d’inflexió especialment rellevants. El punto fort de la pel·lícula es troba a la recreació d’una societat distòpica on fa ja temps que les paraules llibertat, igualtat i privacitat van deixar de tenir significat. En aquest sentit, malgrat el seu pressupost limitat, la cinta es recolza en uns bons efectes visuals.

En resum, Code 8 és una entretinguda distòpia que barreja amb gràcia ciència-ficció, acció i també crítica social. La història de supervivència d’aquestes persones ‘diferents’ apunta clarament cap a la situació de la immigració il·legal al món actual. Com veiem a moltes pel·lícules de ciència-ficció, la descripció d’un futur amenaçador serveix com a vehicle idoni per parlar del nostre present i les seves derives.

Nota: 7,5

 

Paradise Hills

Paradise Hills (Alice Waddington, 2019)

Paradise Hills és l’òpera prima d’Alice Waddington, cineasta nascuda a Bilbao, realitzadora del curtmetratge Disco Inferno (2015), que va guanyar un bon nombre de premis a diversos festivals internacionals. El seu debut, que va formar part de la categoria Next al darrer Festival de Sundance, és una faula de ciència-ficció amb discurs clarament marcadament feminista. El títol fa referència al nom que rep un centre d’internament a on les famílies de classe alta envien a les seves filles perquè siguin reeducades i es converteixin en dones que segueixin els tradicionals principis de la feminitat. La protagonista, Uma, es portada allà per la seva mare, amb l’objectiu que surti convençuda d’esposar-se amb un home de posició econòmica acomodada.

El film compta amb un competent repartiment (Emma Roberts i Milla Jovovich són les actrius principals), un gran disseny de producció i un elaborat treball de vestuari, entre d’altres encerts tècnics. El problema? Principalment el seu guió, escrit per Nacho Vigalondo (guionista i director de Els cronocrims, Extraterrestre, Open Windows i Colossal) i l’escriptor i guionista Brian DeLeeuw (Daniel Isn’t Real), a partir d’una història de la pròpia Waddington. La trama desenvolupa una barreja de conte de fades i distòpia futurista adolescent, plena de forats i buida de tensió, a partir d’uns personatges (inclosa la protagonista) molt esquemàtics, sense cap profunditat i amb els qui és difícil empatitzar. Quant al misteri entorn al centre d’internament, va perdent interès a mesura que avança la cinta, degut a una falta de progressió dramàtica. Les imatges són belles i, al mateix temps, molt fredes, distants. Per últim, alguns dels girs de guió, especialment al darrer acte, no acaben d’encaixar bé a la història.

Paradise Hills és una història d’empoderament femení, de bona factura tècnica, però també molt naïf; dirigida sobretot a un públic juvenil.

Nota: 6

 

 

 

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *