Skip to content

High Life: Les 5 claus temàtiques

High Life, la nova pel·lícula de Claire Denis, és pretesament hermètica, enigmàtica i sensorial. Un film de cocció lenta i esmunyedís significat, capaç de provocar el rebuig o la incomprensió de bona part dels espectadors. Sense anar més lluny, a la projecció al passat Festival de Toronto bastants assistents abandonaren la sala abans que finalitzés.

A continuació, descric les 5 claus temàtiques per ajudar a la comprensió d’aquesta fascinant i ingràvida pel·lícula:

L’aïllament

Un grup de criminals són enviats a bord d’una nau espacial que viatja més enllà del nostre sistema solar, amb l’objectiu d’arribar a un forat negre i transmetre la seva energia a la Terra. L’aïllament que pateixen els tripulants d’aquesta nau, d’aparença vetusta, revela instints primaris, ansietats i pulsions que portaran a la majoria a l’autodestrucció. El sexe opressor, la violència i la mort com a elements intrínsecs a l’ésser humà.

El desig

Un tema constant a la filmografia de Claire Denis (Trouble Every Day, Los canallas, Un sol interior) és el tractament del cos humà a l’espai narratiu. Al present film, trobem una associació poètica entre els misteris de l’infinit cosmos i els fluids corporals dels personatges: semen, sang i llàgrimes. Les tensions entre els personatges arriben a partir de la pulsió sexual: el xoc entre el desig d’una sexualitat terrenal i la seva substitució per un simulacre d’intimitat (la “fuckbox”) que no arriba a satisfer els desitjos prohibits.

La soledat

Un dels integrants de la nau és Monte, el protagonista de la pel·lícula, interpretat amb gran magnetisme per Robert Pattinson, que segueix acumulant des de Crepúsculo convincents treballs en papers arriscats (Cosmópolis, Map to the Stars, The Lost City of Z, Good Time). Aquí dona vida a un home solitari que utilitza una estricta autodisciplina com a resistència enfront al desig i els instints, els propis i els dels seus companys de viatge, fins que es desferma l’espiral de violència que li deixarà al comandament d’una càmera mortuòria espacial. La soledat, un dels temes tractats més àmpliament a la ciència ficció espacial, com a Naves misteriosas, Moon i Marte.

Foto: Alcatraz Films

La reproducció

La vinculació del cosmos amb la creació de vida remet directament a la magna 2001: Una odisea del espacio i el cèlebre “nen de les estrelles” del seu final. Els integrants de la nau espacial de High Life són sotmesos a un experiment de reproducció assistida, comandat per la misteriosa metge que interpreta Juliette Binoche. El sexe reduït a la reproducció i la perpetuació de l’espècie humana coma neurosi científica. Així, l’esperma de Monte és utilitzat, contra la seva voluntat, per inseminar a una companya, Boyse, que donarà a llum a Willow, una filla de l’espai.

L’amor

I Monte canvia: arrel del naixement de la seva filla, experimenta per primera vegada l’amor. Monte fa de pare, cuida de la seva filla i Willow, a la nau, creix i es converteix en una jove. Una dona que només coneix la vida a la Terra a través de les imitacions que hi ha a la nau (com el jardí botànic que manté Monte, una altra metàfora) i la memòria íntima del seu pare, i que al final del film està preparada per a preservar l’espècie humana.

 

De l’aïllament a l’amor. High Life es configura com a fàbula sobre la naturalesa humana, el desig, l’afecte i la mort, i s’alinea en aquest conjunt de pel·lícules de ciència ficció reflexives, intimistes i incòmodes, com Ikarie XB 1, 2001 i Solaris.

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *