Skip to content

Crítica: El hoyo

Imagina aquesta situació: et trobes a una estructura vertical immensa composta per molts nivells; vas despertar a un dels intermedis, tens que conviure durant 30 dies amb un desconegut i la vostra única font d’alimentació és una plataforma amb menjar que diàriament baixa des del primer nivell fins al darrer. Els primers nivells tenen menjars abundants; a tu t’arriben els suficients aliments per suportar el mes; als de més avall tot just els hi quedarà alguna cosa per emportar-se a la boca. Passat el mes les posicions roten: si tens molta sort, gaudiràs de l’opulència dels de dalt; però si caus en desgràcia et passaràs un mes sense provar mos. Què estaries disposat a fer quan el menjar escasseja? ¿Com sobreviuries a un sistema on totes les altres persones s’enfronten als mateixos dilemes morals que tu?

Aquesta és la premissa d’El hoyo, l’òpera prima del director Galder Gaztelu-Urrutia, una de les sorpreses de la temporada. Després de l’èxit al passat Festival de Toronto, on es va emportar el Premi del Públic a la prestigiosa secció ‘Midnight Madness’, i guanyadora del Premi a la Millor pel·lícula al recent Festival de Sitges, arriba ara a les nostres sales. El seu guió, signat per David Desola i Pedro Rivero, recorda a Cube, la mítica pel·lícula de Vincenzo Natali que al 1998 també triomfà a Sitges. La història desenvolupa una claustrofòbica fàbula moral que manté l’atenció de l’espectador de principi a fi, gràcies a l’efectiva explicació de la mecànica i secrets de la instal·lació. Els  seus 90 minuts de duració estan salpicats d’escenes intenses i descarnades que conclouen en un convincent final, obert a la interpretació. A més, la història de supervivència extrema s’enriqueix amb un subtext de crítica social: en efecte, El hoyo és una poderosa metàfora de l’egoisme humà i la injustícia de la nostra societat.

El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019)

A més del guió, un altre dels grans encerts és la tasca actoral. Tots els actors i actrius estan magnífics, ens mostren vívidament amb les seves interpretacions l’horror diari d’aquesta pressó. Destaca especialment Iván Massagué (que ja va estar l’any passat a Sitges amb la presentació de L’any de la plaga) amb el seu paper protagonista: un home anomenat Goreng que ha accedit voluntariament a tancar-se en aquesta edificació i que qüestionarà la seva dinàmica. També estan genials el veterà Zorion Eguileor, egoista company de Goreng i Antonia San Juan, que torna al cinema després d’una llarga absència, i que interpreta al personatge més ambivalent del film.

Galder Gaztelu-Urrutia ens ofereix una distopia original i molt pertinent en aquests temps d’indiviualisme i egoisme colectiu. Com les millors narracions de la ciència-ficció, utilitza el gènere per parlar amb profunditat crítica de la nostra societat. I, a més, El hoyo demostra que no es necessiten grans pressupostos per a realizar bones pel·lícules de ciència-ficció en aquest pais, accessible a tot tipus de públic i amb un necessari missatge. Esperem que triomfi entre l’audiència, a les sales o a Netflix, on es podrà veure pròximament i, d’aquesta manera, obri la porta a més produccions espanyoles d’aquest gènere. El hoyo, una de les millors pel·lícules de la temporada. Obvi.

 

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *