Skip to content

Ad Astra: Una odissea emocional

Aquest text és una crítica lliure de spoilers d’Ad Astra.

 

Fa 25 años, al 1994, el Festival de Venècia premià amb el Lleó de Plata a la Millor direcció a un jove director i guionista nord-americà que acabava de realitzar la seva primera pel·lícula. El director era James Gray, nascut a Nova York al 1969, i la cinta que va rebre elogis unànimes a aquella edició de la Mostra era Little Odessa (Una qüestió de sang, en el seu títol doblat), un drama criminal que narra el difícil retorn d’un assassí professional a la seva població natal. Després de la seva òpera prima, Gray va dirigir i escriure dues cintes més de gènere negre, The Yards (L’altra cara del crim, 2000) i We Own the Night (La nit és nostra, 2007). Posteriorment, va deixar el seu cinema criminal, molt lligat a les seves pròpies experiències o a les dels seus pares, i va realitzar un primer canvi de rumb a la seva carrera: Two Lovers (2008), un film que tractava d’un jove amb greus problemes emocionals que es debatia entre l’amor de dues dones. En aquell moment, després de terminar el seu primer drama romàntic, Gray va llegir un article sobre la NASA i la seva recerca de persones que bloquejaven completament les seves emocions per a viatjar a Mart a la dècada de 2030, formant part del rellançament de la cursa espacial que planteja l’agència espacial nord-americana. Gray va quedar impactat davant la possibilitat que els primers humans que trepitjin el planeta vermell siguin persones amb problemes per expressar als demés les seves emocions més bàsiques. Aquesta idea fou la llavor de la seva darrera pel·lícula, Ad Astra.

Pòster promocional de Ad Astra (James Gray, 2019).

Ad Astra és la primera incursió de James Gray a la ciència-ficció. No obstant, el director i guionista de Nova York ha portat aquesta aventura espacial al seu terreny per convertir-la, com amb els seus anteriors films, en una cinta personal. En un primer moment, la història ens pot semblar familiar, ja vista a d’altres films del gènere: a un futur proper, on la humanitat ha iniciat la colonizació espacial, un reputat astronauta nord-americà, Roy McBride, es enviat als límits del nostre sistema solar per tal de resoldre una possible amenaça per a la nostra supervivència quan uns raigs còsmics procedents de Saturn originen estralls a la Terra. A més, la missió conté un aspecte personal per al protagonista: segons sembla, el seu pare, famós astronauta desaparegut a l’espai fa anys i convertit en un heroi de l’exploració espacial, podria estar darrere d’aquest fulgor que amenaça amb acabar amb la humanitat.

Després de la crida a l’aventura, el guió d’Ad Astra, escrit per James Gray i Ethan Gross (Fringe), el qual té com a referent més clar a Heart of Darkness (El cor de les tenebres), la novel·la publicada per Joseph Conrad al 1899, segueix en tot moment a Roy, el seu viatge per l’espaci i, sobretot, el seu viatge cap a l’interior de si mateix, vers les seves emocions. Des del principi de la pel·lícula, veiem al protagonista com a una persona tancada als altres: durant la seva vida ha construït una barrera emocional com a mesura de protecció davant el dolor que suposa la pèrdua. La repressió i la falta d’expressió de les emocions ha ajudat a l’astronauta a la seva carrera, en un món (no molt allunyat del nostre)  a on imperen la raó científica, l’autocontrol i l’asepsia emocional que emparenten als humans amb l’avançada intel·ligència artificial, però aquesta peripècia a la recerca del pare absent li farà trontollar emocionalment i qüestionar-se a si mateix.

Fotograma d’Ad Astra (James Gray, 2019), una gran interpretació de Brad Pitt.

La història d’Ad Astra combina amb encert diversos temes presents a les millors pel·lícules de l’espai. Per una banda, el tema del viatge com a via d’escapament davant una ferida oberta o davant una realitat que el protagonista no acaba d’assumir, com a Interstellar (Christopher Nolan, 2014). Per altra banda, el viatge com a teràpia, com a sanació, que remet, sense anar més lluny, a una altra gran pel·lícula del gènere estrenada a la nostra cartellera aquest any: High Life, de Claire Denis. Viatges, ambdós, més filosòfics que científics ja que James Gray, més que construir una gran aventura espacial, s’esforça a conectar-nos amb l’evolució emocional del protagonista, interpretat de manera magistral per un Brad Pitt que porta uns quants anys i unes quantes pel·lícules (The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford, The Curious Case of Benjamin Button, The Tree of Life, Killing Them Softly, Once Upon a Time in Hollywood) en estat de gràcia, en plena maduressa interpretativa. Com als personatges que interpreta en aquests films, Pitt realitza un elocuent treball d’introspecció amb el que aconsegueix portar-nos del seu costat a cada escena, conectant amb el seu desenvolupament emocional. Per a qui escriu aquestes linies, una de les millors interpretacions de la seva carrera.

La interpretació de Pitt recorda en certa manera a la de Keir Dullea en el seu paper protagonista a 2001: Una odissea a l’espai. Sens dubte, la monumental obra de Kubrick ha estat una clara referència en el procés de creació d’Ad Astra, tant a nivell formal (per exemple, en el disseny de les naus o de la base lunar) com temàtic: com a 2001, la trama avança de la Terra fins als límits del nostre sistema solar, prenent més atenció a allò existencial que al component èpic. No obstant, l’escala d’Ad Astra és aquí més humana que metafísica i compta, a més, amb diverses escenes d’acció directa, que recorden a alguns dels millors títols del gènere dels darrers anys, com Gravity (Alfonso Cuarón, 2013), Mad Max: Fury Road (George Miller, 2015) o The Martian (Ridley Scott, 2015). Hi ha que destacar l’extraordinària fotografia d’Hoyte van Hoytema, responsable també en aquest apartat a l’epopeia espacial de Nolan. Hoytema realitza una ltasca magnífica, expressionista, al aconseguir unes imatges espectaculars (sobretot pel que fa als plans generals) que experimenten amb el color per trobar una resposta lligada a les emocions. El seu treball recorda molt al de Roger Deakins a la també meravellosament fotografiada Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017):

Amunt, fotograma de Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017). A sota, Ad Astra (James Gray, 2019).

Al costat del poder de les imatges, un altre dels elements remarcables d’Ad Astra és l’ús del so. Al llarg de la cinta s’escolten diferents sons que són producte de l’experimentació amb les línies de diàleg de la pel·lícula: sorgeixen de la distorsió i la repetició en bucle de diferents veus dels personatges principals (per exemple, al llarg del film es reprodueix, de forma quasi inaudible, al pare de Roy dient ‘I love you, my son’, una vegada i una altra). Aquestes veus, convertides en el so ambient de diferents escenes i enregistrades pel nostre subsconscient, ajuden a mantenir-nos atents i aferrats a la història. Així mateix, la música de la pel·lícula, composta pel britànic Lorne Balfe (Mission: Impossible – Fallout) i supervisada pel músic alemany Max Richter (ja present a la banda sonora d’un altre clàssic sci-fi, Arrival (Denis Villeneuve, 2016), amb la genial “On the Nature of Daylight”), combina perfectament amb les imatges. Destaca ‘To The Stars’, el tema creat per Richter que il·lustra l’aïllament del protagonista a l’espai.

Ad Astra, com a les millors obres de la ciència-ficció, tant literària com cinematogràfica, utilitza elements del futur, com els viatges espacials i la conquesta d’altres mons possibles, per a parlar del nostre present, dels problemes actuals de la humanitat. El missatge aquí és clar: cada cop tenim més tecnologia, més avenços científics, però estem més desconectats del nostre entorn, dels demés i de nosaltres mateixos. L’odissea de Roy “cap a les estrelles” constitueix una encertada metàfora per a expressar el seu íntim viatge a l’essència d’allò que ens fa veritablement humans: la connexió emocional amb els demés. Poques pel·lícules actuals s’han servit d’una metàfora tan aconseguida com la d’aquesta pe·llícula per a  transmetre el seu missatge humanista. Per tot això, i encara que no sigui una pel·lícula perfecta, encara que alguns passatges puguin no ser del tot rodons, ni trascendents tots els seus personatges secundaris, Ad Astra és una pel·lícula emocionant, una brillant oda a la humanitat, un nou clàssic de la ciència-ficció moderna.

 

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *